Tot per una ànima......

Bon dia....

Avui les meves paraules son més tristes del normal... la raó senzilla... el meu Muxu torna ha estar fotut.. i cada cop està més i més dèbil...
He estat tot el dia patint.. i pensant.... i patint un altre cop.. com molts ja sabreu .. soc patidor de mena....
Però no patiré més pq sé que el meu Muxu es valent i fort... i se’n sortirà i sobretot... quant torni a casa al notar la meva força i positivisme...Per ell... pels d’aquest tipus d’ànima... gent bona , desinteressada, oberta, directa, valenta, estimable, sensible i proper... val la pena fer els esforços que faci falta.. perquè ells, i no vol dir que esperem res a canvi, sempre t'ho tornen amb propina... amb mirades... amb carícies.... amb miulets.....
Val la pena mirar al cel.. alçar una pregària i demanar ajuda.... pq quant arribem a aquestes situacions sabem on podem anar i on no.... És instintiu i natural... i és bonic i entendridor....

Per a tu Muxu i per a totes les ànimes nobles i bones.. un clàssic que ja he posat mil vegades....

LA FUERZA

Hoy llego con la fuerza
de muchas manos juntas,
de un lunes en el parque
de poderosas musas,
como una flecha en llamas,
un beso, una llamada,
hoy uno lo que toco,
hoy tocaré tu alma.

Yo no soy arquitecto,
no eres tú perfecto,
diséñame un buen templo
que yo le pongo el resto,
esta gente de bien
está buscando techo
donde invertir su tiempo,
donde mover el cuerpo.

Las noches de febrero
siempre fueron frías
para este copiloto
experto en caídas.
Ahora estoy preparado,
estamos aquí juntos,
nosotros somos jóvenes
nosotros, únicos,
como el amanecer.
Es todo una ilusión,
es la tierra que gira,
¿te suena la canción?

Pues esto es lo que importa,
es vivir cada minuto,
sentir el universo,
es esa tu misión, ser un don.

Atrévete mi niño,
el tiempo no se para,
mañana será pronto,
consulta con la almohada,
los sueños no se han roto,
lo veo en tu mirada,
tomatelo con calma.

Las obras en palacio
siempre van despacio,
requieren perspectiva
paciencia e ilusión.
A veces algo falla,
a veces el motor,
es cuando tú te encallas
si pierdes la razón.

Está saliendo el sol,
parece el paraíso,
dame un abrazo, amor.
Hoy tengo compromisos
con Jaume y su sonrisa,
Tira y su sonrisa,
Elena y su sonrisa,
Farda y su sonrisa,
mamá y su sonrisa,
Factu y su sonrisa,
Kiara y su sonrisa,
Jordi y su sonrisa,
con mis queridos
Mishima, Ramir, papá,
Yenna, Mapi, Tate Tati.

Bueno,
tenemos una cosa en común
y es que nosotros sí
amamos la sorpresa,
no importará el formato,
excusas por paisajes,
son cómplices abstractos.
Hoy prendo esta llama,
resbalo por tus cascos,
no sé por cuanto tiempo,
si sé que soy de agrado,
también yo soy devoto
de esta sensación.
Este mi homenaje,
esta mi aportación,
que chico compre discos,
historias de sucesos,
hoy plancho ya los míos,
no muero en el intento,
y lo intento porque siento
que cuento con expertos
capaces de cagarla
y reírse en el intento.

No nos menospreciemos,
no nos menospreciemos,
no nos menospreciemos,
no nos menospreciemos.

Y lo intento porque siento
que cuento con expertos
capaces de cagarla
y reírse en el intento.

No nos menospreciemos,
no nos menospreciemos,
no nos menospreciemos,
no nos menospreciemos,
no nos menospreciemos.

facto de la Fe y las fLORES aZULES

Una abraçada a tots... i totes

Ricard

A World Inside us.....

Bon dia,

Sota aquest títol tant rimbombant.... s’amaga una pensament senzill:

Cadascú té un món propi .. si... però per si sol , per a mi, no és suficient... no omple el suficient.... la felicitat està en la riquesa ... la varietat... el creixement... però el de debò el sincer... el compartit....

En molts moments de la vida, les circumstancies ens porten a necessitar sobreviure.... a tirar endavant... a agafar dreceres... a tirar pel dret.... a obviar lo evident... a renunciar a lo necessari... a mossegar la mà que ens ajuda....però no em d’oblidar MAI que aquest tipus de situacions son passatgeres... temporals... volàtils...per tant...

Es important tenir un mon propi... una veritat pròpia... un camí propi.... una vida pròpia...una opinió pròpia però no oblidem el que es més important de tot... els humans som essers socials... hem de compartir... hem de relacionar-nos... hem de viure en comunitat...hem de discutir i també som essers plurals... vull dir que no podem només centrar-nos en un aspecte del mon... sigui nosaltres.. la feina.. el nostre amor... la nostra felicitat...o el nostre dolor....

Per tant amics i amigues... mirem al cel... amb aquest preciós sol i aspirem a créixer a millorar... però com toca.... no pel camí equivocat...perquè aquest camí a la llarga no ens omple sinó ens fa sentir més buits....Ho sé ... pq m’ha passat més d’una vegada...

Per a tots els que intentarem sempre fer no el que creiem només sinó el que està bé:

Poquito a poco

Pasan los días, las estaciones
y los veranos poquito a poco.
Poquito a poco acabo el trabajo
y me relajo poquito a poco.
Poquito a poco me pongo triste
y poquito a poco lo supero.
Poquito a poco en bicicleta,
poquito a poco pedaleo.
Poquito a poco llego a casa,
poquito a poco se hace la sopa,
la sustancia de la gallina y los vegetales
se hacen caldo y alegría poquito a poco.
Poquito a poco se hace de noche,
poquito a poco se hace de día,
día tras día poquito a poco,
poquito a poco día tras día.
Poquito a poco nos vamos yendo,
poquito a poco nos despedimos,
poquito a poco se acaba el disco
y tras la peli siempre los créditos.

Gracias a todos los que nos dan su apoyo desde el corazón ...

Por último, darte las gracias a ti,
sí, a ti que nos estás escuchando en este momento,
vamos a pedirte un favor:
Sonríe,
sí tú, sonríe,
venga, que nadie mira.

Poquito a poco, Facto de la Fe


Molt bon dia i una abraçada a tots i totes.

Ricard

Dones Increibles 4..... La Mare.....

Bon dia,

Avui em ve molt i molt de gust de parlar probablement de la dona més increïble: LA MARE.

No parlo de la meva, si ets increïble Lluïsa, sinó del genèric mare.
Que vol dir ser mare?
Només de pensar-hi m'acolloneixo... quina responsabilitat més enorme, quin pes mes brutal... Com es poden atrevir? com poden "hipotecar" així una part de la seva vida? Que les porta a aquest fet?

Podríem trobar una seria d’explicacions biològiques o fins i tot mentals, si Xavi ara penso en tu, però en la meva humil opinió es senzillament un acte d'amor infinit, desinteressat i MÀGIC.
Ahir parlant amb un amic dels dos hemisferis del cervell, dret femení: creativitat, sentiments, imaginació etc.. esquerra masculí: raó, competitivitat, agressivitat etc.., amb va venir aquesta reflexió al cap... Que les porta, encara, a voler ser mares? En aquest mon de cada cop més dones més masculines, en el sentit dels hemisferis, pq algunes encara es rebel•len en contra del pèndol i escolten la seva natura?
Després de reflexionar, em vaig quedar més tranquil, ja que a " bote pronto" el neguit era horrible... si les dones cada cop responen més als impulsos de la part esquerra.. Qui haurà mantindrà l'equilibri entre la part esquerra i la dreta??? L'home podria ser una solució temporal, la natura es molt llesta i sempre ho resol, però no es la seva natura, encara que cada cop hi ha més homes "femenins", però en mig d'aquesta foscor... d'aquest neguit... aparegué la figura de la MARE... vaig pensar mentre hi hagi mares.. res ens passarà...
Elles vetllen per l'equilibri... elles donen vida... elles resolen problemes ( moltes vegades claudicant).. elles estimen... elles ajuden... elles tranquil•litzen... elles són i seran sempre ÚNIQUES
Les mares no permetran que es perdin els valors de FAMILIA, D'AMOR, DE RESPECTE, DE PAU, DE DIÀLEG, DE FRATERNITAT, D'UNITAT, SENTIT COMÚ ... Tot això enfront un egoisme malentès i destructiu

Pq sou increïbles... i seguiu així

DOS PALABRAS

Esta noche al oído me has dicho dos palabras
Comunes. Dos palabras cansadas
De ser dichas. Palabras
Que de viejas son nuevas.

Dos palabras tan dulces que la luna que andaba
Filtrando entre las ramas
Se detuvo en mi boca. Tan dulces dos palabras
Que una hormiga pasea por mi cuello y no intento
Moverme para echarla.

Tan dulces dos palabras
?Que digo sin quererlo? ¡oh, qué bella, la vida!?
Tan dulces y tan mansas
Que aceites olorosos sobre el cuerpo derraman.

Tan dulces y tan bellas
Que nerviosos, mis dedos,
Se mueven hacia el cielo imitando tijeras.
Oh, mis dedos quisieran
Cortar estrellas.


Pq no canvieu, pq seguiu fent aquesta feina sorda que es mantenir l'equilibri, pq ens seguiu fent feliços sense pensar, moltes vegades, en vosaltres, pq seguiu donant sense esperar res a canvi, pq seguiu vivint sense por:

A totes vosaltres gràcies per posar seny a tanta tonteria, per no deixar-nos oblidar el que és important, per preservar l'amor de veritat, el que val, l'autèntic, el sincer, el no egoista, el pels altres:

GRÀCIES MARES I GRÀCIES LLUÏSA


Ricard

Metamorfosis...

Bon dia,

Avui em ve de gust parlar de les metamorfosis... de la evolució ... del canvi.... pero no del canvi personal sinó del pas del temps... el que anomenaria una metamorfosis temporal....

Els éssers humans vivim en el temps que ens ha tocat.... l’intentem aprofitar.. viure... gaudir.... omplir... i a vegades el buidem... però hi ha altres coses que se’ns escapen que no podem controlar ... encara que moltes vegades ho intentem i ens genera frustració i comportaments poc adequats. Una d’aquestes coses es el pas inexorable del temps... el fugir de la primavera ... l’arribada de l’estiu... la tardor més propera i s’olora ja el fred de l’hivern.... Alguns, jo entre ells, intentem sempre lluitar contra aquest fet.. però es unia batalla perduda... una lluita contra molins de vent... i perdre , o millor dir regalar, energia en una batalla perduda és innecessari... però els essers humans estem pensats per a sobreviure d’una forma o d’altra... i per tant sempre tirem endavant... sempre busquem una ombra en l’estiu, disfrutem del dançar de les fulles a la tardor.. o ens delectem al veure els floquets de neu caure en el cru hivern.....

Per a tots els que gaudim i volem gaudir:

El temps



Aquest vers és el present.

El vers que heu llegit ja és el passat
-ja ha quedat enrera després de la lectura.
La resta del poema és el futur,
que existeix fora de la vostra
percepció.

Els mots
són aquí, tant si els llegiu
com no. I cap poder terrestre
no ho pot modificar.

Joan Brossa.


Espero us hagi agradat com a mi... i no us frustreu... viviu... a vegades com en una màquina del temps el temps torna enrere... però igualment... viviu el que teniu que ningú us ho prengui.

Ricard

Mujeres Increibles 3 ......Victor Català ...

Buenas tardes,

En esta entrada ya he cometido dos incoherencias , o no se si incongruencias, y eso que solo escribí el titulo......Primera titularlo mujeres increíbles y poner Victor català.. Segundo.. escribir sobre Victor Català ... en español....

Intentaré esclarecer esos puntos:

Victor català no era otra cosa que el seudónimo de una ENORME mujer, en términos intelectuales y femeninos, CATERINA ALBERT
Y escribo la entrada en español pq quiero que todo el MUNDO, o como mínimo mas mundo que el catalán, conozcan un poquito mas a esta mujer.

Caterina, como otras muchas, fue una mujer avanzada a su tiempo, nacida en 1869 en l'Escala, siempre vuelvo a ti, siempre tubo una grandísima inquietud intelectual. Gano unos juegos florales en 1898 y se levanto un gran problema al descubrirse que era mujer. A partir de ese momento Caterina desapareció, y creo a Victor. Como Victor fue capaz de escribir multitud de novelas, entre ellas una de las cumbres de la literatura catalana: SOLITUD. En Solitud se atrevió ha hacer protagonista a una mujer, Mila, la cual encarnaba una búsqueda eterna de la propia individualidad como mujer, sin olvidar su feminidad ni sus ganas y deseos de crear y tener una familia; en eso ya podemos entrever el tipo de mujer moderna en la que creía Caterina... Una mujer como siempre he defendido completa: Trabajadora, vital, individual, con personalidad, ambición.. pero a la vez femenina, sensible, familiar, que quiere amar y ser amada ....
También en Solitud plasma de forma realista, a veces brutal, la sociedad de principios del siglo XX. Con la lucha del individuo contra el sistema, entorno social, los prejuicios etc... y todo agravado pq el protagonista es una mujer.

Por todo esto y mucho mas, os invito que investiguéis sobre el personaje, Caterina se merece que la recordemos, que la encumbremos, que la mencionemos... pq fue y siempre será una mujer increíble.
Por ti Caterina y por las muchas SuperWomans:

L'UNGIT

Du el cap com un barder; sota les celles
lluu una espurna en un cau entenebrit,
i d'alt a baix, lo pit,
pel trau d'un pellingot esqueixalat
va ensenyant lliurement al sol i al vent,
com un tros de penyal,
que s'ha anat endurint serenament.
Lo gran garrot al puny,
al llavi sec un mot de prec o un gruny
-segons l'humor o el lloc-,
va endavant, ni apressat ni poc a poc,
com si no l'empenyés cap fantasia,
ni tingués por d'errar-se de camí...
i a son pas va collint, de nit i dia,
l'almoina generosa o exigida
-lo fruit santament trist,
de l'humana feblesa-.

No té Déu, ni té pàtria, ni té llar...
no té res del que tenen altres homes,
i amb tot, ell viu feliç.
Ell viu feliç i sol,
com una estranya planta sens arrel,
sens baf de terra ni neguit de cel.

I el món li fa un acatament
somrient amb basarda,
com si passés quelcom omnipotent
i sacri enmig dels segles...
quelcom real i fantasiós,
quelcom petit i grandiós,
que no és ben hom i és més que l'hom...
Un ésser lliure!

Victor Català, MUCHO MEJOR DICHO CATERINA ALBERT

Espero que os haya encantado como a mi.
También es un pequeño homenaje a mis padres, y sobretodo a mi madre, ya que viven en la calle de ese mismo nombre.
Un beso a todos


Ricard

De complicaciones y Deseos....

Buenos días,

Hacía unos días que tenía a mi consciencia algo abandonada, pero nunca olvidada.
La vida nos pone trabas y complicaciones... como pequeños juegos, los famosos quests, los cuales debemos ir salvando para ir avanzando. Ese avance nos acerca cada vez mas al final del susodicho quest, el objetivo, y una vez conseguido nos planteamos el siguiente.
Hay gente, yo conozco una chica de esas, que es capaz de llevar a cabo mas de un quest a la vez, gente increíble con vida a raudales, energía atómica y encanto infinito. Otros debemos ir poquito a poco... aunque sin pausa... Y soñando con alguna vez conseguir el quest de nuestra vida...
Alrededor de estas pruebas siempre aparecen complicaciones, y debe haberlas, para poder mesurar y saber si estamos preparados, capacitados y si merecemos pasar el quest.
La vida se basa en eso... en superar pruebas.. en vencer complicaciones... pero sobretodo en el deseo de quererlo hacer.
La vida es vencer miedos.. la vida es atreverse...la vida es caerse... la vida es volver... la vida es básicamente vivir...la vida es amor.. la vida es sufrir... la vida es llorar... la vida es reír....
Pero la vida no es... pasar solo por ella... esquivar lo que duele.. esquivar lo que amas... llenarla de banalidades innecesarias....
Para todos los que creemos y deseamos vivir con todo lo que implica:

ODA AL AMOR

Amor, hagamos cuentas.
A mi edad
no es posible
engañar o engañarnos.
Fui ladrón de caminos,
tal vez,
no me arrepiento.
Un minuto profundo,
una magnolia rota
por mis dientes
y la luz de la luna
celestina.
Muy bien, pero, el balance?
La soledad mantuvo
su red entretejida
de fríos jazmineros
y entonces
la que llegó a mis brazos
fue la reina rosada
de las islas.
Amor,
con una gota,
aunque caiga
durante toda y toda
la nocturna
primavera
no se forma el océano
y me quedé desnudo,
solitario, esperando.

Pero, he aquí que aquella
que pasó por mis brazos
como una ola
aquella
que sólo fue un sabor
de fruta vespertina,
de pronto
parpadeó como estrella,
ardió como paloma
y la encontré en mi piel
desenlazándose
como la cabellera de una hoguera.
Amor, desde aquel día
todo fue más sencillo.
Obedecí las órdenes
que mi olvidado corazón me daba
y apreté su cintura
y reclamé su boca
con todo el poderío
de mis besos,
como un rey que arrebata
con un ejército desesperado
una pequeña torre donde crece
la azucena salvaje de su infancia.
Por eso, Amor, yo creo
que enmarañado y duro
puede ser tu camino,
pero que vuelves
de tu cacería
y cuando enciendes
otra vez el fuego,
como el pan en la mesa,
así, con sencillez,
debe estar lo que amamos.
Amor, eso me diste.
Cuando por vez primera
ella llegó a mis brazos
pasó como las aguas
en una despeñada primavera.
Hoy
la recojo.
Son angostas mis manos pequeñas
las cuencas de mis ojos
para que ellas reciban
su tesoro,
la cascada
de interminable luz, el hilo de oro,
el pan de su fragancia
que son sencillamente, Amor, mi vida.

Pablo Neruda

Disfrutemos de la vida... vivamos... trabajemos... amemos...lloremos... sintamos...Seamos humanos... imperfectos.. encantadores.. adorables... sensibles...
SEAMOS NOSOTROS MISMOS


Ricard

Dia trist... Post Feliç....

Bon dia,

Plou.... sóc fora de casa.... m’enyoro... un dia lleig... discussions....sensació estranya...melancolia...desig d’un dia millor... enyor d’una infantesa feliç....errors del passat...errors del present... retrets dels passat.. els mateixos retrets presents.... amor d’ahir... amor d’avui... amor etern...creure...risc...Llum... brillantor.... esperança... desig... anhel...penso en tu... un soci... una sòcia...futur... diners... èxit...atreviment.. encobert.. esforç...feina...conjunt....alhora....entre parets...per sempre...somnis.... il•lusions...malsons... de sucre....Rosa.... meva....platja.... amb punxes.... dolor....intern....amor....extern....menjar....segons...gastronomia....oxigen...perdo...necessari.... entendre... cor.... l’anima...cel... immortal...àvia....

Tot això i molt més pot sentir un esser humà..... i no ens podem perdre cap de les opcions....
per tot això i per molt més hem d’estar contents de viure... d’experimentar.. de sentir...
El Goig de viure... es inherent dels essers humans... es necessari... per a volar...
Gràcies a tots per permetrem sentir-me viu.
El Petit Príncep

Sobre prínceps i princeses.....

Bon dia a tots,

Avui m'he llevat amb ganes d'escriure... escriuré aquí i un article que dec per a una revista.....
A part d'això he vist una foto d'un rellotge del petit príncep, i m'ha encantat i m'ha fet recordar el molt que m'agrada aquest personatge i a part... el molt que m'identifico amb ell...
Ser una petit príncep, pot semblar romàntic.. aquesta cerca de coses... aquesta inquietud.... encara que a temporades s'adorm i en d'altres ens obsessiona.... Aquesta cerca eterna de l'equilibri....Aquest tenir i necessitar tenir una rosa.... aquest tenir-la que cuidar sempre... tornem a l'obsessió... aquest estimar-la fins qui sap a on ( gràcies Sr Sagarra), aquest tenir un petit planeta... Viu i tant estimat...
Ser un petit príncep es sempre complicat... i a més que es un Petit príncep sense la seva petita princesa.....Per tant implica la cerca , també eterna ja que només alguns l'hem poguda tenir a mà, d'aquella persona que ens permet sentir-nos complets...a vegades discuteix, pq les princeses ho fan molt, però sempre et fan sentir estimat... volen el millor per a tu... i son ALWAYS... ÚNIQUES....
Per a Petits Prínceps i per a princeses... per a Roses Princesenques....... per a serps amb un elefant a la panxa... per a petits planetes tant rics....us dedico aquest trosset de la meva vida:

Cites del Petit Príncep

· Totes les persones grans han començat essent nens. (Però n'hi ha poques que se'n recordin).
· [Les persones grans] Sempre necessiten explicacions.
· Quan el misteri és massa impressionant no t'atreveixes a desobeir.
· Això és la caixa. El be que vols és a dins.
· Recte endavant no es pot anar gaire lluny.
· A les persones grans els agraden les xifres.
· Els nens han de ser molt indulgents amb les persones grans.

· És trist oblidar un amic.
· És tan misteriós el país de les llàgrimes!
· No se sap mai!
· Bé, he de suportar dues o tres erugues si vull conèixer les papallones.
· No sabia que pels reis el món és molt senzill. Tots els homes són súbdits.
· Era un monarca absolut. Però, com que era molt bo, donava ordres raonables.
· A cadascú se li ha d'exigir el que cadascú pot oferir.
· És molt més difícil jutjar-se a un mateix que jutjar els altres.

· Les persones grans són molt estranyes.
· Perquè, pels vanitosos, els altres homes són admiradors.
· Els vanitosos només senten les alabances.
· Bec per oblidar que tinc vergonya de beure.
· La consigna és la consigna.
· Però [el fanaler] és l'únic que no em sembla ridícul. Potser és perquè no es cuida només d'ell mateix.
· Em pregunto si les estrelles estan il·luminades perquè cadascú algun dia pugui trobar la seva.
· Entre els homes també t'hi trobes sol.
· Els homes no tenen imaginació. Repeteixen el que els dius...
· Només s'hi veu bé amb el cor. L'essencial és invisible als ulls.
· És el temps que has perdut amb la rosa, que la fa tan important.
· No s'està mai content allà on s'és.
· Els nens són els únics que saben què busquen.
· És bo haver tingut un amic, encara que un s'hagi de morir.
· El que fa bonic el desert és que en algun lloc amaga un pou...
· Quan un es posa vermell, vol dir que "sí", oi?
· La gent té estrelles que no són iguals.

Espero que us hagi agradat ho encantat.... I sobretot els que no heu trobat la vostra princesa... recordeu de buscar sota totes les roses.... I els que la hem trobada a veure si som capaços de cuidar-la i fer-la sentir tant princesa com es mereix.

Ricard

Sobre amics, familia i situacions.....

Bon dia,

Ahir vaig viure amb una amics una situació estranya.... un problema entre germans...la vaig viure des de fora.... però que estrany se’m feia veure dos germans discutint... però una discussió que es veia que no acabaria bé....
Això, com últimament em passa ( si gràcies a tu... always), m’ha fet mirar-me a mi mateix i pensar si jo ho faig lo suficientment bé..... Qui em coneix sabrà que no he estat, en el passat, un cúmul de virtuts en les relacions familiars... més aviat he estat "absent"... però el que vaig viure ahir, sense que arribés a cap major, m’ha fet recapacitar....
La família es important... són gent que mai ens voldrà mal... son gent que ens estima... son gent que s’equivoca... son gent... que ens ajuda... son gent que ens està massa a sobre... però com els amics ( els que ens estimen de debò), son la NOSTRA GENT.... i així els hi hem de fer sentir amb els nostres actes....Que són dels nostres i que son importants......
Per a la meva família, pels meus amics, per la vostra família, i pels vostres amics... per qui ens estima i per a qui estimem.... us dedico això:

DONA'M LA MÀ

Dóna'm la mà que anirem per la riba,

ben a la vora del mar bategant,

tindrem la mida de totes les coses

només en dir-nos que ens seguim amant.

Les barques llunyes i les de la sorra

prendran un aire fidel i discret,

no ens miraran; miraran noves rutes

amb l'esguard lent del copsador distret.

Dóna'm la mà i arrecera la galta

sobre el meu pit, i no temis ningú.

I les palmeres ens donaran ombra

I les gavines sota el sol que lluu

ens portaran la salabror que amara,

a l'amor, tota cosa prop del mar:

i jo, aleshores, besaré ta galta;

i la besada ens durà el joc d'amar.

Dóna'ma la mà que anirem per la riba

ben a la vora del mar bategant,

tindrem la mida de totes les coses

només en dir-nos que ens seguim amant

Joan Salvat-Papasseit


Preciós Poema de Salvat-Papasseit..... per a tots els que ARA ens encanta que ens donin la mà la gent que ens estima... i que estimem.....
Ricard